L’art pobre (en italià, arte povera) fou creat el 1967 pel crític d’art i curador Germano Celant i s’empra per referir-se a un moviment d’artistes plàstics que usen materials considerats pobres, és a dir, habituals i quotidians, i també residus sense valor aparent. Miren de provocar la reflexió entre l’objecte i la seva forma mitjançant la seva manipulació i no només l’observació.

Primer va venir l’home i després el sistema, antigament era així. Avui la societat produeix i l’home consumeix. Cadascú de nosaltres ho pot criticar, desmitificar i proposar alternatives, però ha de romandre en el sistema, no se li permet ser lliure.

Aquesta col·lecció és una reflexió sobre el model de consum actual i alhora la cerca de l’essència de la matèria.

El treball dels materials com el cordó i la goma elàstica prenen el protagonisme en aquesta col•lecció. Es creen peces artesanals usant cordó de gran diàmetre. La goma elàstica es teixeix amb mitja de forma expressament inacabada. També s’utilitza la tècnica de la cistelleria treballada amb cinta elàstica. El teler manual és un suport d’experimentació on s’hi barregen diverses matèries.

S’usen petites peces metàl·liques trobades que s’uneixen per formar peces que volen recuperar el valor de les mateixes. Els teixits de cotó, lli i seda són omnipresents a la col•lecció. Els teixits translúcids i troquelats insinuen una doble interpretació, totalment subjectiva.

Les formes àmplies i oversize es treballen recuperant patrons antics i adaptant-los a l’actualitat. Es recuperen patrons d’antics pantalons i faldilles,així com complements.

Els plisats parteixen de teixits i cintes de ras recuperades per crear noves propostes.

La serigrafia és la tècnica que s’utilitza per estampar elements quotidians i tradicionals com un paner de vímet o una cadira de boga. També s’usa per estampar missatges.

Es treballen diferents tonalitats de colors neutres per donar uniformitat al conjunt i donar més rellevància al material. El blanc, cru, beige i negre busquen passar desapercebuts.